La causa de l’extinció de la megafauna mils d’anys enrera

El final de l’última edat de gel va ser també el d’una era dominada per grans bèsties terrestres, moltes de les quals probablement van inspirar a criatures de la mitologia humana. Durant un període d’uns cent mil anys que va culminar amb l’esmentat fi de l’era glacial, aquests mamífers gegants es van extingir. Per què?

La causa de la seva extinció és un misteri sobre el qual s’ha debatut molt. A través dels anys, van succeint-estudis que donen suport a alguna de les teories més acceptades.

Una de les dues teories principals és que aquestes bèsties van desaparèixer perquè no van aconseguir adaptar-se als canvis ambientals provocats pel canvi climàtic global natural d’aquella època.

L’altra és que van ser caçats fins a l’extinció per l’Ésser Humà, en el que reflectiria el seu gradual ascens a la categoria de Depredador Suprem del planeta, gràcies al seu intel · ligència i als seus avenços tecnològics, i en el marc de la seva lluita per la supervivència. Haver de caçar per menjar i sobreviure en èpoques i llocs on amb prou feines hi havia altres alternatives d’alimentació va acabar convertint als nostres avantpassats en depredadors consumats i més perillosos que aquestes pròpies bèsties. I fins i tot la seva acció depredadora va poder estendre a les aigües marines costaneres, tal com va suggerir un estudi sobre el qual els redactors de NCYT parlem en un article (http://www.amazings.com/ciencia/noticias/020801a.html) publicat el 2 agost 2001. Segons les conclusions d’aquella investigació, els nostres ancestres no només van caçar fins a l’extinció a molts animals de terra ferma, sinó que van acabar també amb bona part de la megafauna marina.

També ha defensat la idea que ambdues pressions, l’ambiental i la de depredació, són culpables a parts iguals de l’extinció de la megafauna.

Ara, un nou estudi apunta, de forma inequívoca segons els seus autors, a la caça exercida per l’Home com la causa principal de l’extinció en massa de grans animals arreu del món durant aquest període de cent mil anys que essencialment va acabar a la vegada que ho va fer l’Era Glacial.

Christopher Sandom, Søren Faurby, Jens-Christian Svenning i Brody Sandel, de la Universitat d’Aarhus a Dinamarca, han portat a terme la primera anàlisi global de l’extinció dels grans mamífers terrestres, i la conclusió és clara: Els humans del passat, a través de la sobrecaza, tenen la culpa.

Els éssers humans anatòmicament moderns es van expandir des d’Àfrica cap a la resta del món durant el transcurs dels poc més de 100.000 anys últims, i això concorda amb la desaparició de la megafauna de cada continent, culminant essencialment amb la fi de l’era glacial però perllongant fins fa uns mil anys en aquelles zones del planeta a les que l’Home va arribar tardanament. Dit de forma simple, els nostres avantpassats van exterminar moltes de les espècies de grans animals a la seva arribada als nous continents o illes.

En el seu estudi, els investigadors van realitzar una minuciosa anàlisi global, pioner en molts aspectes, de tots els mamífers amb un pes corporal d’almenys 10 quilograms que van existir durant el període que va de 132.000 a 1.000 anys enrere.

Els investigadors van trobar que un total de 177 espècies de grans mamífers van desaparèixer durant aquest període, una pèrdua enorme en l’escala evolutiva del temps. Àfrica va perdre “només” 18 espècies, i Europa 19, mentre que Àsia va perdre 38, Austràlia i la seva zona circumdant 26, Amèrica del Nord 43 i Sud-amèrica 62.

L’extinció de grans animals ocórrer en pràcticament totes les zones climàtiques, i va afectar espècies adaptades al fred com els mamuts llanuts, a espècies de zones temperades com l’elefant de bosc i el cérvol gegant, ia espècies tropicals incloent mandrosos gegants i búfals gegants. L’extinció d’espècies es va registrar en gairebé cada continent, si bé un nombre especialment gran de es va extingir a Amèrica del Nord i del Sud, on van desaparèixer animals com els tigres Dents de Sabre, els mastodonts, els mandrosos gegants i els armadillos gegants, i a Austràlia, que va perdre animals com el cangur gegant, el wombat gegant i el lleó marsupial. Hi va haver també pèrdues bastant greus a Europa i Àsia, incloent espècies d’elefants, rinoceronts i cérvols gegants.

Els resultats mostren que la correlació entre el canvi climàtic natural (és a dir, la variació de la temperatura i la precipitació per l’alternança entre eres glacials i períodes interglacials) i la pèrdua de megafauna és feble, i que només es pot veure amb alguna rellevància en una subregió: Euràsia. La important pèrdua de megafauna a tot el món no pot per tant explicar-se pel canvi climàtic.

D’altra banda, els resultats mostren una correlació molt estreta entre l’extinció i la història de l’expansió humana. Els autors del nou estudi han trobat reiteradament índexs d’extinció molt grans en àrees on no hi havia hagut contacte entre la fauna i l’ésser humà, i que de sobte es van veure colonitzades per humans anatòmicament moderns (Homo sapiens) del tot desenvolupats com a tals.

En definitiva, l’anàlisi geogràfic dels investigadors assenyala clarament als humans com la causa principal de la pèrdua de la major part dels mamífers de la megafauna.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s